El Barato obre les portes a la seva història en una visita guiada amb totes les places exhaurides de la mà de Sep Labarta

Guiarà l’expedició un fill del barri, en Sep Labarta, que ens explicarà els orígens i un munt d’anècdotes al voltant dels carrers de Lluís Jover, Jeroni Marsal i la plaça Vicenç Martí. Si assistiràs a la visita, t’interessa aquesta notícia. Si no has tingut l’oportunitat de tenir-hi plaça, t’interessarà encara més. Marxem cap al barri del Barato.

Fa una mica més d’un segle que es va constituir la Mútua per a la Construcció de Cases Barates per intentar solucionar els problemes d’habitatge dels obrers de les fàbriques tèxtils. Lluny del centre de Vilassar de Mar, aleshores, es van urbanitzar els carrers Lluís Jover, que acaba de complir cent anys, i Jeroni Marsal, que porten el nom de dos dels promotors d’aquesta Mútua; emparada, per cert, per una Llei d’Alfons XIII. L’any 1960 s’obrí el carrer Manuel Roca, mentre es feien els primers blocs de pisos del barri.

Pugem cap al barri del Barato que, des de demà i fins diumenge, està de Festa Major. Per tant, bona oportunitat per conèixer-lo de la mà d’en Sep Labarta. Fill del Barato, explica que, tradicionalment, a la gent del centre de Vilassar de Mar “li ha costat pujar”. El pròxim diumenge 9 d’agost es posa al capdavant d’una visita guiada per aquest barri tan popular del nostre poble.

Amb el Sep Labarta fixem en el GPS la ruta que seguirem. Es començarà per un lloc clau i bàsic per la història del Barato, la Cooperativa L'Obrera. Per cert, ens emportarem un pastís per bufar les 100 espelmes d’aniversari del carrer de Lluís Jover, que el 25 de juny, és a dir, en plena Festa Major, ha fet 100 anys que es van entregar les claus.

La Mútua per a la Construcció de Cases Barates la formaven Lluís Jover, Jeroni Marsal i Vicenç Martí, junt amb tres treballadors tèxtils, Isidor Flamerich, Francesc Castells i Josep Serra. També en formava part l’enginyer industrial Vicenç Vidal.

Van completar 80 habitatges, en règim de cooperativa: en una primera fase, 45 cases al carrer de Lluís Jover, la primera d’elles coneguda com a Can Múrcia. En una segona fase, el mateix Jover, l’any 1930, va proposar fer-ne més, les de Jeroni Marsal: 35 cases més. En total, 80 habitatges en els quals hi vivien pràcticament treballadors tèxtils. Era molt fàcil accedir-hi, explica Labarta: pagaven petites quantitats fins que la casa quedava en propietat. Explica també que el segon carrer es va fer amb la garantia de la construcció del primer. Així van aconseguir un crèdit amb un interès baix.

Acabades de construir les 80 cases, el barri del Barato presentava, per a l’època, una imatge idíl·lica i bucòlica. Era el que el president Macià deia: que cada família catalana havia de tenir una casa amb jardí al davant i hortet al darrere.

En Sep ens explica que era la urbanització perfecta, amb un local majestuós per a l’època. Hi havia una cooperativa de consum a la planta baixa, amb un forn de pa, i a la part de dalt un cafè, biblioteca i terrassa. A més, diu, les cases tenien comuna o vàter, però no dutxa. És per això que, aprofitant els pous d’aigua —un a cada carrer— i que l’abastiment estava assegurat, es van construir els Banys del Barato. Posteriorment, quan la gent es va construir els banys a casa seva, es van eliminar els públics i al seu lloc hi va quedar una gran plaça, que va permetre construir set habitatges més, quedant aleshores una petita plaça, la que avui coneixem com la plaça de Vicenç Martí.

Per acabar amb l’entramat urbanístic, ja als anys 60, es va començar a edificar el carrer Manel Roca. Però si al barri hi ha un edifici emblemàtic és el de la Cooperativa L’Obrera. L’avui Centre Cívic havia estat una botiga on es venia absolutament de tot per a les famílies treballadores del Barato. Cada cooperativista tenia una llibreta on s’apuntava el que comprava i, fins i tot, tot i que els preus eren força barats, es podia pagar a terminis.

A poc a poc, més i més veïns i veïnes s’instal·laven al barri. En Sep Labarta ha recopilat peticions que es van fer, en el seu moment, a l’Ajuntament. Algunes de ben curioses, com una llicència de taxi per estar permanentment al barri, més vigilància pels incívics o, fins i tot, quan la cooperativa va perdre la funció de botiga i funcionava més com a centre cívic, la petició perquè es convertís en aules d’escola. Això no es va aconseguir.

La visita del proper 9 d’agost és tan completa que, fins i tot, entrarem en una casa del carrer de Lluís Jover, que ens permetrà fer una fotografia de com eren els habitatges d’aquest barri de Vilassar de Mar en el moment de la construcció. Per cert, cap casa de Lluís Jover era igual. Les de Jeroni Marsal eren exactament iguals. Avui, moltes estan reformades. En Sep recorda la distribució dels habitatges gairebé amb memòria fotogràfica.

En Sep Labarta, el nostre guia, és fill del Barato. De Can Gallemí, el bar que regentava el seu avi on ara hi ha el Gran Xef. Una joventut que recorda amb bona convivència amb els nens i nenes que jugaven al carrer tot el dia. Al marge de pilotes, bicicletes, bales i caniques, al Barato jugaven al Torrats, amb pilotes de tenis o ping-pong i pedretes. A la cooperativa els protagonistes dels jocs eren el billar i el tennis de taula, esport del qual fins i tot se’n va fer un equip oficial per jugar campionats.

I no cal ni parlar de les Festes del Barato. Amb el Tívoli, un envelat sense sostre amb llotges, pista de ball i cadires, en el qual hi havien desfilat grans artistes del moment com, per exemple, José Guardiola o Regina dos Santos. Unes festes que es van recuperar després d’anys sense fer-se. Labarta recorda la plaça de braus efímera que es va construir a la plaça Carles Trias. L’animal? Una vaqueta. El torero amb vestit de llums inclòs? L’enyorat Lázaro Montblant, que durant molt de temps va regentar la seva perruqueria a la mateixa plaça. No es va tornar a repetir.

Era, en definitiva, el Barato dels Cans... Can Graner, Can Salvà, Can Gallemí, Can Sambola… I molts noms propis recordats del barri.

Recorda en Sep Labarta que, anys enrere, i no fa tant, al Barato no es tancaven mai les portes del carrer.