Els avis i àvies, cuidadors dels nets per vocació o per obligació?

La secció ‘S’ha acabat el bròquil’, amb Marta Badia, torna a antena i ho fa posant sobre la taula, com sempre, temes incòmodes però necessaris de parlar. Avui hem plantejat una qüestió que forma part del dia a dia de moltes famílies: quin paper tenen els avis i àvies en la cura dels nets?

L’escena és habitual: a la sortida de l’escola, molts avis recullen els nets, els porten a berenar, els acompanyen a les extraescolars o es queden amb ells fins que els pares acaben la jornada laboral. Una ajuda que sovint es fa amb ganes, però que no sempre respon a una decisió completament lliure.

Durant la conversa, Marta Badia i Jaume Cabot es pregunten on acaba l’ajuda familiar i on comença una obligació no pactada. Els avis tenen llibertat real per dir que no? És ajuda familiar quan es repeteix cada dia durant anys? I què passa amb el temps que, després de la jubilació, també volen dedicar a les seves pròpies activitats?

Un dels punts de debat és precisament aquest: els avis poden gaudir del seu paper d’avis sense convertir-se en cuidadors habituals dels nets. La conciliació laboral i familiar, els horaris dels pares, les extraescolars i les vacances escolars fan que, en moltes ocasions, la família recorri als avis com a solució habitual.

La conversa també posa el focus en una qüestió menys visible: quantes vegades darrere d’un “sí” hi ha en realitat un “no” que no s’atreveixen a dir? La por de sentir-se culpables, de veure menys els nets o de generar problemes als fills pot fer que alguns avis acabin renunciant a part del seu temps.

I la reflexió va més enllà: què passaria si durant una setmana els avis no poguessin fer-se càrrec dels nets? La conversa apunta que les famílies acabarien buscant alternatives, però també recorda que no totes les situacions són iguals i que darrere de la conciliació hi ha realitats laborals i econòmiques molt diverses.

La conclusió de la secció no qüestiona el vincle entre avis i nets, sinó que planteja la necessitat que sigui una relació sostenible, basada en la voluntat i no en l’obligació. Perquè, com resumeix la conversa, una cosa és gaudir dels nets i una altra molt diferent és donar per fet que els avis sempre hi seran.