Quan la pluja deixa de ser excepcional: què hem de canviar?
Els episodis de pluges extremes posen en evidència desigualtats i mancances en la mobilitat, la feina i el territori. Marta Badia reflexiona sobre com ens hem d’adaptar a una realitat climàtica que ja forma part del nostre dia a dia.
La pluja ja no és només pluja. Els darrers episodis de precipitacions intenses han tornat a posar sobre la taula els efectes del canvi climàtic i, sobretot, les desigualtats que es fan visibles quan la mobilitat, la feina o els serveis queden afectats.
A l’editorial de S’ha acabat el bròquil, Marta Badia parteix d’una realitat que considera cada vegada més evident: allò que fins ara qualificàvem d’excepcional comença a formar part del nostre paisatge habitual. I això obliga a fer-se preguntes sobre com ens organitzem, on vivim, com construïm i com ens protegim.
Un dels exemples més clars és la mobilitat. Quan un episodi de pluja obliga a aturar el transport, no tothom parteix de la mateixa situació. Hi ha persones que poden treballar des de casa i d’altres que necessiten desplaçar-se físicament per fer la seva feina. Sanitaris, cuidadors, electricistes, brigades municipals o altres professionals no poden simplement activar el teletreball.
Aquesta realitat posa sobre la taula una desigualtat que les situacions d’emergència fan encara més visible. Badia defensa que, si no tothom té la mateixa capacitat per quedar-se a casa, cal pensar en mecanismes de compensació i en protocols que tinguin en compte les diferents realitats laborals.
El debat també passa pel territori i els edificis. La qüestió ja no és només reaccionar quan arriba una riuada, sinó plantejar-se si les infraestructures, els materials i la manera com hem construït les nostres ciutats estan preparats per episodis que poden repetir-se amb més freqüència.
I encara hi ha una altra dimensió: la comunitat. Les emergències també poden deixar al descobert situacions de soledat i d’aïllament, especialment entre persones grans o vulnerables. En aquest sentit, en el “Parlant de tot” han parlat d’iniciatives com el projecte Radars, basat en el voluntariat i en l’acompanyament de persones que poden viure soles.
La conclusió és clara: cal despertar i començar a preparar-nos per una realitat que ha vingut per quedar-se. I això implica repensar no només les infraestructures i els protocols d’emergència, sinó també les relacions laborals, la mobilitat i la manera com cuidem la nostra comunitat.
