El mirall no és neutral: qui decideix com ha de ser un cos?

Els cànons de bellesa, la pressió estètica i la manera com mirem i jutgem els nostres cossos han centrat una nova edició de la secció 'S'ha acabat el bròquil', amb Marta Badia i Jaume Cabot a Vilassar Ràdio. Una conversa per qüestionar uns estereotips que, malgrat els avenços socials, continuen molt presents.

«Ningú neix sabent quin cos és bonic. Ens ho ensenyen».

Aquesta és una de les reflexions que obren el tema. Durant segles, el cos de les dones ha estat representat, pintat, esculpit, fotografiat i mesurat, sovint des d'una mirada masculina. Una mirada que ha contribuït a convertir les dones en objectes de contemplació i a imposar uns ideals de bellesa que encara avui condicionen la percepció que tenim de nosaltres mateixes.

Badia alerta que aquesta pressió també afecta els homes, tot i que de manera diferent. Mentre que tradicionalment a les dones se'ls ha exigit un cos prim i ajustat a uns determinats cànons, als homes se'ls ha associat amb un físic musculat, espatlles amples i una determinada imatge de fortalesa. Les xarxes socials contribueixen a perpetuar aquests models a través de fotografies, transformacions físiques i comparacions constants.

La conversa també posa el focus en la infància i l'adolescència. Jaume Cabot explica que, en les trobades amb alumnat de quart d'ESO a la Tertúlia Jove, observa que les noies manifesten més pressió estètica que els nois. Una realitat preocupant, especialment quan aquesta insatisfacció amb el propi cos apareix cada vegada a edats més primerenques. Els problemes d'autoestima i els trastorns de la conducta alimentària són algunes de les conseqüències que més preocupen.

Un altre dels aspectes abordats és la manca de diversitat en la indústria de la moda. Les talles disponibles, les models que apareixen als aparadors i la separació entre les col·leccions convencionals i les de talles grans continuen transmetent missatges sobre quins cossos són considerats normatius i quins queden fora del model establert.

La conversa acaba amb una reflexió que convida a revisar la manera com ens mirem i com mirem els altres. Quants segons som capaços d'estar davant del mirall sense criticar-nos? Una pregunta que proposen convertir en un exercici personal.

I una frase final que resumeix l'esperit de la secció:

«El cos que tens no és un esborrany d'un cos millor i el cos de l'altre no és un aparador on posar nota».