#106 - Històries de mar i de dalt - Llatí

S’obre l’episodi de *Històries de mar i de dalt*, explicant que el llatí és una llengua indoeuropea de la branca itàlica, parlada pels romans. Es destaca la diferència entre llatí clàssic i llatí vulgar, i com d’aquest últim sorgiran les llengües romàniques actuals. Es recorda que el llatí clàssic es manté durant segles com a llengua de cultura i que també és base de bona part del vocabulari tècnic i de la taxonomia biològica. Es planteja la pregunta central del programa: quan “mor” el llatí i des de quan parlem llengües romàniques.

Es presenta l’Alexis Serrano, director de l’Arxiu Comarcal del Maresme i president del Centre d’Estudis Vilassarencs, i es remarca que aquest és el programa número 100. El convidat proposa la seva tesi: **en realitat, ara mateix, quan parlem català, estem parlant llatí evolucionat**. Explica que les llengües romàniques (català, castellà, francès, italià, romanès, portuguès, etc.) són el resultat de segles de transformació del llatí en cada territori.

S’explica que el llatí neix al *Latium vetus* (Laci), regió entorn de Roma, d’on ve el nom de la llengua. A partir de l’expansió romana, primer pel Laci, després per gran part d’Itàlia, i finalment per Europa, nord d’Àfrica i part d’Àsia, el llatí s’estén com a llengua de l’Imperi. L’Imperi Romà es desplega al voltant del *mare nostrum* (Mediterrani), convertint-lo en un llac intern. El llatí s’imposa sobretot a les ribes nord i sud del Mediterrani, amb més presència a l’Europa meridional i el nord d’Àfrica, mentre que a la part oriental de l’Imperi continua dominant el grec.

S’explica que el llatí arrela amb força a l’Europa meridional i al nord d’Àfrica, però que per raons històriques el llatí desapareix del nord d’Àfrica. A Europa, en canvi, el llatí es barreja amb les llengües preexistents, el que es coneix com a **substrat** (íbers, cèltics, vascons, etc.). Quan desapareix el control polític de l’Imperi, la llengua parlada evoluciona lliurement. D’aquesta combinació de substrat indígena i llatí vulgar, sumada després a altres influències, sorgeixen les **llengües romàniques** (català, castellà, francès, portuguès, romanès, etc.). S’insisteix que mai no hi ha un moment formal en què es decreti la “mort” del llatí.

Es planteja quan es pot dir que el llatí “mor” com a llengua parlada. La clau és el **segle IX**, quan els clergues s’adonen que la llengua de les Escriptures i de la missa (el llatí) ja no coincideix amb la llengua del poble. Aquesta presa de consciència queda recollida al **Concili de Tours (813)**, al regne dels francs. A les actes del concili es diu que les **homilies i amonestacions** s’han de fer en llengua entenedora per al poble, no estrictament en llatí.

Es cita el text del Concili de Tours (813), on s’ordena que les homilies es tradueixin a la **“rústica romana lingua”** (llengua romana rústica, és a dir, la llengua parlada pel poble) o a la **“lingua teodisca”** (llengua germànica dels francs). S’explica que en el regne dels francs coexisteixen dues grans famílies lingüístiques: una d’origen romànic (la futura llengua d’oïl/protofrancès) i una de germànica (protoalemany, anomenat teodisca). El decret implica que el clergat assumeix que la gent **ja no entén el llatí litúrgic** i que cal predicar en la llengua corrent.

Es vincula la separació entre llatí i llengua parlada amb el context polític: des de la batalla d’Adrianòpolis (378) i la crisi de l’Imperi d’Occident, entren al territori diferents pobles germànics (francs, visigots, ostrogots) com a **federats** mitjançant pactes (foedus). Aporten les seves pròpies llengües germàniques, que se sumen al **substrat indígena** i al **llatí**, accelerant l’evolució cap a noves llengües. L’Alexis evita parlar de “degradació” i insisteix en el concepte d’**evolució** lingüística.

S’introdueixen els **Juraments d’Estrasburg (842)** com el **primer text extens en una llengua romànica**. Després de la mort de Carlemany, els seus nets es reparteixen l’Imperi i dos d’ells, Carles el Calb i Lluís el Germànic, s’alien contra Lotari I. Per reforçar l’aliança, fan uns juraments recíprocs amb presència dels seus respectius seguicis. El lloc triat, Estrasburg (antic argentaria), és a la frontera lingüística entre àmbit romànic i germànic (Alsàcia). El cronista explica que la ciutat abans s’anomenava *argentaria* i ara el poble la coneix com *Strasburg*.

S’explica com es fan els Juraments d’Estrasburg: Lluís el Germànic, que ve d’un món germànic, jura en **llengua romana rústica** perquè el comprenguin els homes de Carles el Calb (protofrancès); i Carles el Calb fa el mateix jurament en **protoalemany** perquè el públic de Lluís l’entengui. L’Alexis llegeix fragments del text romànic, com *«Prodeo amor et procristian poblo…»*, i mostra que, llegit amb accent romànic, és fàcilment comprensible per parlants de llengües romàniques actuals. Subratlla que és la primera vegada que tenim per escrit una peça política important **no redactada en llatí sinó en una llengua romànica**. Es remarca també la data exacta: 14 de febrer de 842.

S’analitza com els francs es perceben a ells mateixos. Es veuen com **poble escollit per Déu**, orgullosos de no haver abraçat el cristianisme arrià, i com els veritables successors de Roma, però superant-la moralment (Roma era pagana i perseguidora de cristians). A la *llei sàlica* s’hi pot llegir «Viva Crist que estima els francs». Saben que viuen a l’antiga Gàlia, conquerida per Juli Cèsar, on es parlava llatí, però s’havien explicat a ells mateixos que, en arribar, **van matar tots els romans**. Això els deixa perplexos sobre per què parlen una llengua d’origen llatí. Els cronistes admeten que la llengua que portaven originàriament els francs **no els importa** i no la descriuen. Acaben batejant la seva llengua com a **francès (françois)**, tot i que és en realitat una llengua romànica hereva del llatí.

Es mostra com, a partir del segle IX, expressions com **lingua romana rústica**, **lingua vulgaris** o **lingua communis** es fan servir per designar la llengua del poble, aprés de la mare, en oposició al llatí après a les escoles. L’Alexis porta diversos exemples: • Al voltant del 1300, a la zona de Venècia/Friül, un autor elabora un **glossari** per entendre literatura cavalleresca en francès i diu que hi ha paraules «in romando, la cual non intendo». • El 1441, a la Val d’Aosta, en un **judici**, la sentència escrita en llatí **s’és llegida als acusats “en llengües romans”** perquè l’entenguin. • El 1556, a Salamanca, en un procés on intervé el mercader florentí Giovanni Giunti (Juan de Juntas), l’escrivà diu que el text és **«escrito en latín y traducido en romance»**, on *romance* designa el que avui anomenaríem **castellà**. Encara al segle XVI, doncs, *romanç/romance* significa simplement «llengua romànica vernacla».

S’explica el canvi de mentalitat amb l’arribada de l’**humanisme** (segles XIV–XV), quan es comença a reflexionar sobre l’origen i l’evolució de les llengües. Es recorda el mite bíblic de la **Torre de Babel**, segons el qual Déu castiga els humans fent-los parlar llengües diferents per impedir la seva cooperació. El problema per als humanistes és que, malgrat Babel, **el llatí funciona com a llengua universal** que permet la comunicació entre persones de diferents pobles (un italià pot escriure a un noruec o a un alemany en llatí i fer-se entendre). Davant d’aquesta paradoxa, Dante Alighieri, al seu tractat *De vulgari eloquentia*, formula la hipòtesi que **el llatí ha estat creat artificialment**: savis de diferents pobles (catalans, espanyols, francesos, italians…) es reunirien en temps antics i, a partir de les seves llengües vulgars respectives, haurien **inventat una llengua comuna**, el llatí, una mena d’“esperanto” antic.

Es detalla el pensament de Dante: considera que el llatí és la **llengua del “sí” (sic)**, creada pels antics a partir de l’italià, i que la seva gramàtica tan complexa (declinacions, verbs, etc.) no pot provenir d’un ús espontani dels pagesos. Segons ell, la llengua que aprens de la mare no serveix per a la filosofia o les ciències elevades; cal una llengua elaborada pels savis. Altres humanistes, com **Brunetto Latini** (mestre de Dante) i **Egidio Romano**, reforcen aquesta idea: parlen de la **gramàtica** com a creació conscient dels antics llatins per unificar llenguatges i permetre discussió filosòfica, científica i teològica sofisticada. Interpreten que les inscripcions en marbre i els textos cultes en llatí reflecteixen una llengua construïda pels erudits, mentre que el poble hauria parlat sempre una altra cosa.

S’explica com, al Renaixement, aquesta visió comença a ser qüestionada. **Flavio Biondo** discuteix amb **Leonardo Bruni** i defensa que les llengües evolucionen de manera imperceptible, com una persona que passa de nen a adult. S’accepta que les llengües canvien amb el temps i que el llatí no ha estat inventat de zero, sinó que és una fase anterior de les llengües romàniques. L’Alexis fa una analogia amb l’arquitectura: es compara el **classicisme romà** (columnes dòriques, jòniques, arcs de mig punt) amb les **esglésies gòtiques** (arcs apuntats, arcs botants, estructures que semblen “bèsties” amb l’exosquelet a fora). Els humanistes consideren el gòtic una “brossa” feta pels bàrbars i enderroquen edificis gòtics per construir-ne de renaixentistes. De manera semblant, veuen el llatí clàssic com l’art suprem i les llengües derivades (romàniques) com a **llengües “barbàriques”, plenes de barbarismes**, resultat de la “contaminació” bàrbara. Biondo Flavio, citant Ciceró, proposa que el llatí es va anar corrompent pels contactes amb els bàrbars i que, quan ja no eren uns quants sinó milers, la veu de Roma queda desplaçada. Això obre la porta a la idea moderna que **les llengües romàniques són filles del llatí**, i no a l’inrevés.

Es comenta que, fins i tot a l’època del Renaixement, la **cúria papal** funciona com una mena de **Nacions Unides**: hi arriben cardenals, secretaris i servidors de totes les corts europees. El llatí és la **llengua de relació comuna** i molts acaben entenent-lo per immersió. Flavio Biondo ja destacava aquesta dimensió del llatí com a llengua franca culta. L’Alexis assenyala que això es pot entendre fàcilment si es té present que moltes llengües europees deriven directament del llatí, fet que en facilita l’aprenentatge al nivell culte.

Es donen exemples concrets dels segles XVII i XVIII que mostren el **llatí com a llengua viva en ambients cultes**: • **Samuel Pepys**, alt funcionari anglès, explica que en una visita a Holanda es pot entendre amb el ministre de Marina holandès parlant en llatí, ja que aquest no sap francès i l’anglès no és encara llengua diplomàtica. • També comenta que a Moscou, al segle XVII, «l’únic que parla llatí és el ministre d’Exteriors», encarregat de tractar amb altres països. • Després de la restauració monàrquica a Anglaterra, Pepys lamenta que el seu cosí ha d’abandonar el càrrec de jutge perquè els processos tornen a redactar-se en llatí i ell **no el domina prou**. • El **duc de Saint-Simon** relata una visita a Toledo (1722), on dos canonges nebots de l’arquebisbe li fan una llarga dissertació en llatí. Ell, incòmode, es veu obligat a respondre també en llatí, i, tot i fer-ho amb dificultats, obté els aplaudiments dels presents. Tot plegat confirma que el llatí continua sent **codi compartit** entre clergues, nobles i diplomàtics.

Es reforça la idea que, fins fa relativament poc, el llatí ha estat essencial en diversos àmbits. L’Església Catòlica ha utilitzat el llatí com a **llengua litúrgica fins al Concili Vaticà II**, i encara avui és l’idioma oficial de l’Estat del Vaticà i la llengua de molts procediments interns, com l’elecció papal. L’Alexis recull també una anècdota de Pepys sobre una dona anglesa que ell considera «pretty woman» i que sap parlar llatí, cosa que li sembla notable. Tots aquests casos mostren que, tot i ser una llengua sense parlants nadius, el llatí ha tingut una **vida activa** en àmbits acadèmics, jurídics i religiosos fins al segle XX.

En els minuts finals, l’Alexis recorda que encara avui fem servir moltes expressions llatines en el llenguatge quotidià i tècnic: *homo sapiens, in vitro, virus, habeas corpus, alter ego, a priori, carpe diem, curriculum vitae*, etc. Subratlla que el llatí és una **llengua morta en el sentit que no té parlants nadius**, però continua viva en el vocabulari especialitzat i, sobretot, **en les llengües romàniques**, que en són l’evolució directa. Es tanca el debat sobre quan va morir el llatí insistint que no hi ha una data única de defunció: per al poble, el llatí es comença a fer incomprensible entre els segles VIII i IX; per a la cultura, continua sent llengua de treball fins al període modern.

La presentadora acomiada el programa, agraeix a l’Alexis Serrano la seva participació en el programa número 100 de *Històries de mar i de dalt* i dona les gràcies als oients per seguir-los. Es recorda que el programa es pot tornar a escoltar a través del web de **vilassarradio.cat** i a les principals plataformes de *podcast*, cercant *Històries de mar i de dalt*. S’emet l’indicatiu de tancament del programa, produït pel Centre d’Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio.