#107 - Històries de mar i de dalt - Les ombres del castell

La locutora presenta *Històries de mar i de dalt* i introdueix el **castell de Santa Florentina**: situació a Canet de Mar, origen medieval sobre una vila romana i reforma modernista de **Lluís Domènech i Montaner** a finals del segle XIX. Es destaca la combinació d’elements gòtics i modernistes, l’ús com a residència de la família Montaner, el seu estatus de **BCIN** i el fet que hi hagi servit d’escenari per a rodatges com *Joc de Trons*. S’anuncia que l’episodi se centrarà en el castell i la família a través de la novel·la *Les ombres del castell* de **Meritxell Jovany Canals**.

Es presenta **Meritxell Jovany Canals**: formació en dret i gestió cultural, especialització en patrimoni des de 2005 i participació el 2014 en el projecte d’obertura al públic del castell, després de la compra per un grup inversor rus. La seva intensa connexió amb el monument i amb la figura de **Ramon de Montaner i Vila** desperta la necessitat de **recuperar la seva memòria**. Meritxell explica que la necessitat d’escriure la novel·la neix directament de la seva experiència professional al castell i de la curiositat creixent per la història de la família.

Meritxell explica que el títol *Les ombres del castell* el tenia clar abans d’escriure. Parla de la història des d’un punt de vista de **pèrdua de llegat arquitectònic i cultural**, una història trista compartida amb molts altres casos del país. S’assenyala que moltes propietats privades convertides en béns culturals amaguen històries desconegudes si no hi ha un fil conductor que les reveli. En el cas del castell de Santa Florentina, la recerca de l’autora li revela una **història fosca**, d’aquí el mot *ombres*, i es fa la reflexió sobre la idea recurrent de “si les parets parlessin”.

Es parla de com era visitat el castell abans i després de la venda als inversors russos. Inicialment, amb l’última propietària de la part modernista (família Capmany) vivint-hi, només s’hi feien visites puntuals (per exemple, un dissabte al mes), guiades per la historiadora **Maria Manader**. Després de la compravenda i la sortida de la propietària, Meritxell entra al projecte amb l’encàrrec de **professionalitzar i comercialitzar les visites**, ampliant horaris, idiomes i convertint el castell en un **actiu turístic i cultural del Maresme** amb projecció internacional. En aquesta nova etapa, la **planta noble de la part modernista** es pot recórrer de punta a punta, mentre que la part medieval continua sent residència privada d’un descendent i no és visitable.

S’explica la **doble naturalesa arquitectònica** del castell: una casa forta medieval recuperada per **Ramon de Montaner i Vila** i una ampliació neogòtica-modernista encarregada al nebot **Lluís Domènech i Montaner** a finals del segle XIX. Aquesta segona fase crea un nou palau annex a la casa forta, fidel a l’estil medieval però amb arts decoratives modernistes i peces originals d’altres edificis. Arquitectònicament són **dos cossos integrats en un únic conjunt**. Més endavant, el castell es **divideix entre dues germanes**: una rep la part medieval i l’altra la modernista. Internament hi havia portes que comunicaven les dues zones, però amb la partició s’estableix una convivència pactada. Actualment, la **part modernista és la que s’obre al públic**, mentre la medieval segueix ocupada per un membre de la família i no és visitable.

S’aborda la **recerca històrica exhaustiva** que sustenta la novel·la. Meritxell esmenta una dotzena llarga de persones entrevistades, inclosa gent que ja ha mort. Dona especial importància a la **memòria oral del poble**: testimonis de persones els avis o besavis de les quals havien treballat al castell o conegut els amos. Explica com visitava cases, veia fotos antigues i enregistrava anècdotes. Destaca el cas de **l’Anna Maria**, filla dels últims masovers de l’època Montaner, que li va obrir el seu arxiu familiar. Totes aquestes històries es van complementar amb **consultes d’arxiu** i recerca, fins a construir una cronologia gairebé periodística que reclamava ser explicada en forma de relat.

Es discuteixen els **riscos de la memòria oral**, ja que el temps pot endolcir o distorsionar els records i dos testimonis poden explicar versions diferents del mateix fet. Meritxell explica la seva metodologia: utilitzar els records com a **pistes** per anar als arxius i comprovar si realment els fets van succeir i quan. Subratlla la importància de les **fotografies familiars** i, sobretot, de l’**arxiu fotogràfic de l’Institut Amatller** de Barcelona, on hi ha abundant material del castell. Aquest arxiu documenta les peces artístiques de la col·lecció de **Ramon de Montaner i Vila** i va resultar clau per entendre el contingut i disposició original de les obres dins del castell.

La conversa se centra en **Ramon de Montaner i Vila**, l’editor i gran impulsor del projecte patrimonial. Es recorda que és cofundador de **Montaner y Simón Editores S.A.**, que esdevé una editorial molt exitosa. Ramon de Montaner és un **col·leccionista d’art apassionat**, amb peces repartides entre la seva casa, l’editorial i el castell. S’explica la seva infància marcada per la mort del pare, la venda de propietats de Canet de Mar (inclosa la casa forta) i la pèrdua de títols i estatus. La família se salva parcialment gràcies al matrimoni d’una germana amb **Pere Domènech i Sauló**, pare de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Aquesta experiència de pèrdua empeny Ramon a convertir-se en un **emprenedor ambiciós**, decidit a **reunificar el patrimoni familiar**. Recuperar el castell i el títol, i crear una gran col·lecció d’art, esdevé per a ell un **somni de redempció** i, alhora, una tasca de recuperació de la història del país, reconeguda pel rei Alfons XIII amb el títol de **Comte de la Vall de Canet**.

Es parla de la seu de l’editorial **Montaner y Simón**, avui **Fundació Tàpies**. L’entrevistadora comenta que n’ha comprovat l’existència i que la façana actual conserva el disseny original de **Domènech i Montaner**, tot i que la part superior s’ha modificat. Meritxell explica que no ha pogut veure fotografies de l’interior original i que es basa sobretot en la tesi de **Laura Bellbé**, que detalla la història de l’editorial, les seus, la maquinària, els tallers i la distribució interna. Parlen també del **Palau Montaner**, residència barcelonina de l’editor i la seva esposa Florentina. És descrit com una obra magnífica on l’arquitecte disposa de **pressupost il·limitat**, convertint-lo en una gran obra d’art modernista. Avui el palau és seu del **govern espanyol**: la planta baixa encara conserva bona part de l’ambient palatí, però la primera planta s’ha transformat en despatxos, i gran part del mobiliari i decoració originals han desaparegut.

La secció repassa el **destí del Palau Montaner** i del **Palau Simón** durant el franquisme i els anys posteriors. El Palau Montaner passa per mans diverses, inclosos els **germans Ramonet**, i acaba en mans de la Falange. Cada nou propietari o alt càrrec del règim modifica l’interior segons el propi gust, eliminant o apropiant-se d’elements decoratius. El **Palau Simón**, palau veí comunicat pels jardins, és finalment **enderrocat** per construir-hi blocs de pisos, tot i la seva gran bellesa. Es critica durament la **visió especulativa** de l’època, centrada només en “metres quadrats”, i la manca de consciència sobre el valor del modernisme i el patrimoni arquitectònic. Es compara la situació amb països com Anglaterra o França, on el patrimoni arquitectònic s’ha valorat abans i millor com a **actiu econòmic i cultural**. L’autora i la locutora denuncien la responsabilitat dels polítics i de les lleis insuficients o no aplicades que van permetre aquestes pèrdues irreversibles.

Es tracta el tema del **testament de Ramon de Montaner**. Meritxell explica que no ha pogut accedir al document complet, però sí a **fragments integrats en un expedient administratiu** per un litigi entre la família i l’Ajuntament de Canet de Mar. Aquestes clàusules, redactades en un català antic molt precís, es reprodueixen quasi literalment a la novel·la, com si el personatge dictés el testament al notari. Es reflexiona sobre la voluntat de Ramon de deixar-ho tot ben lligat per **salvar i perpetuar el patrimoni**, però també sobre la **frustració**: l’editorial acaba venuda i en mans de la Falange, el Palau Montaner perd bona part de la seva essència, el castell es divideix i una part es ven a uns propietaris sense vincle històric amb la família. L’entrevistadora subratlla que, si Ramon aixequés el cap, probablement quedaria esglaiat. Es posa de relleu la **impossibilitat de predir el comportament de les generacions futures** i els grans esdeveniments històrics (guerres, dictadures, canvis econòmics) que condicionen el destí del patrimoni.

S’aprofundeix en la figura de **Júlia Montaner**, filla de Ramon, i el seu marit **Ricard de Canmany**, hereus del conjunt del patrimoni (castell, Palau Montaner, editorial). Júlia viu la Guerra Civil i el franquisme, queda vídua i té un únic fill poc interessat per la gestió del negoci editorial i el castell. El context històric i familiar fa que el compliment estricte de la voluntat paterna sigui pràcticament impossible. L’editorial entra en crisi, es deleguen direccions que no funcionen, hi ha litigis i, finalment, es ven. Davant d’això, Júlia ha de prendre decisions **sense gaire suport familiar**. Per assegurar la continuïtat del castell, decideix **deixar-lo a les seves dues netes** i no al fill, amb una **divisió horitzontal**: una neta hereta la part medieval i l’altra la modernista. Meritxell explica la dificultat d’escriure aquesta part sense jutjar, recollint els fets amb rigor i deixant que sigui el lector qui valori les decisions. Es comenta com, malgrat aquesta intenció, el lector naturalment tendeix a posicionar-se, ja que coneix el resultat final i disposa d’una visió global que els protagonistes no tenien.

La conversa es desplaça cap a **l’arquitectura narrativa** de *Les ombres del castell*. La novel·la alterna **capítols històrics** (basats en documents) amb **capítols de ficció contemporània** centrats en **Alba Casals**, doctora en història de l’art que comença a visitar el castell per motius de feina. També hi ha un **epíleg final inventat**, on l’autora tanca la història a la seva manera. Meritxell subratlla que la part actual i l’epíleg són **invenció total**, i que ho deixa clar al llibre per evitar confusions. Es comenta el risc de la novel·la històrica quan el lector la pren com a **font d’història “oficial”**. L’autora parla del repte d’evitar que la part històrica sembli uns apunts de classe o una lliçó de modernisme, i de com la **ficció li serveix per explicar allò que no pot dir a la part purament històrica**, tot mantenint el rigor factual.

Es dedica un bloc a **Ricard de Canmany**, descrit com un personatge apassionant, un **romàntic culte i expert en art medieval català**, que esdevé el responsable del **disseny d’interiors** del castell: teixits, vitralls, decoració, arts aplicades. El seu matrimoni amb Júlia Montaner, tot i tenir un component de conveniència entre dues grans famílies de Canet, acaba funcionant molt bé, i ell es coordina de manera excel·lent amb Ramon de Montaner i Lluís Domènech i Montaner. Junts formen un **triumvirat creatiu** que converteix Santa Florentina en una obra d’art total. Es parla de la recerca i compra de peces per tot Catalunya, aprofitant el context de **desamortitzacions i espolis** de monestirs i esglésies. Es destaca el cas del **claustre traslladat**, a partir del testimoni d’un senyor d’Argentona, nét o besnét d’una antiga cuinera dels Montaner. En aquella època, traslladar peces i reconstruir-les en palaus privats es veia com una forma de **salvaguarda**, en absència de lleis de protecció com les actuals.

Es relata detalladament la **visita d’Alfons XIII** a Canet de Mar i al castell de Santa Florentina. A partir de cròniques en diaris com *La Vanguardia*, revistes locals i el diari del doctor Maria Serra, sabem que el rei fa una gira per fàbriques del Maresme i, aprofitant la visita a Canet, Ramon de Montaner el convida a allotjar-se al seu castell recentment ampliat. Finalment, el monarca hi passa **dues nits**. La família organitza un **esdeveniment espectacular**, amb decoració, recepcions i fins i tot un **tron dissenyat per Ricard de Canmany**. Les cròniques destaquen la fascinació del rei per l’esplendor del castell. Es planteja si aquest desplegament tenia com a objectiu explícit obtenir el **títol nobiliari**, o simplement mostrar l’esplendor de la casa. En tot cas, la visita contribueix al reconeixement que culminarà amb la concessió del títol de **Comte de la Vall de Canet** a Ramon de Montaner.

Es comenta l’existència de la **cripta familiar** sota la casa forta, un espai artísticament molt valuós on són enterrats els membres de la família. Aquesta cripta s’obre al públic només una vegada l’any, coincidint amb la **Fira Modernista de Canet de Mar**. La locutora confirma que l’ha visitada i la descriu com impressionant. Després, la conversa se centra en el **destí de les obres d’art** del castell. Quan els visitants actuals o la protagonista fictícia Alba Casals hi arriben, ja no hi troben la majoria de peces. Durant anys, les obres es van anar **venent en subhastes, a antiquaris o entre particulars**, sense estar degudament catalogades. Es destaca un **estudi recent del Centre d’Estudis Domènech i Montaner** (Carles Aiz i Gemma Martí), que ha aconseguit documentar pràcticament totes les peces, gràcies sobretot a les fotografies antigues, i n’ha identificat al voltant de **120**. Meritxell explica com utilitza aquestes fotos per descriure a la novel·la espais on ara només queden **forats a les parets o restes de ferratges**, indicadors d’on hi havia hagut escultures, cortinatges o làmpades.

En el tram final es fa una reflexió crítica sobre la **responsabilitat de les administracions públiques** en la pèrdua de la col·lecció del castell. Meritxell cita els autors de l’estudi sobre la col·lecció, que assenyalen la **corresponsabilitat de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Canet de Mar**. Es remarca que la **Llei de Patrimoni Cultural catalana és bona**, però no s’ha fet complir. Cap tècnic de patrimoni no ha fet un seguiment continuat de l’estat del castell ni ha reaccionat davant la desaparició progressiva de peces. Es posa en relleu que, si s’hagués començat a **catalogar i protegir la col·lecció a temps**, avui el castell podria funcionar com un **museu complet**, i no com un edifici despullat d’una part essencial del seu valor.

La locutora anuncia que el temps s’ha acabat i aprofita per **recomanar** el llibre *Les ombres del castell* de **Meritxell Jovany Canals**, remarcant que ha estat una oportunitat per conèixer millor el **castell de Santa Florentina** i la família **Montaner–Canmany**. Agraeix la participació de Meritxell i també l’audiència dels oients. Recorda que el programa es pot tornar a escoltar a través de **vilassarradio.cat** i a les principals plataformes de **podcast**, cercant *Històries de mar i de dalt*. El programa es tanca amb la careta final, que descriu *Històries de mar i de dalt* com un espai dedicat al **passat, històries, tradicions, personatges i patrimoni de Vilassar de Mar**, produït pel Centre d’Estudis Vilassarencs en col·laboració amb **Vilassar Ràdio**.