#108 - Històries de mar i de dalt- Cooperativisme

Núria Gómez presenta *Històries de mar i de dalt*, recorda que és una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs amb Vilassar Ràdio i introdueix el tema del dia: el cooperativisme. Defineix què és una cooperativa, destaca la democràcia interna (*una persona, un vot*), la solidaritat, l'equitat i la priorització de les persones per sobre del capital. Avança que parlaran de cooperativisme amb el convidat Víctor Ligos.

Es presenta en detall el convidat, Víctor Ligos: orígens a Sòria, arribada a Catalunya de petit, formació tècnica com a delineant industrial i posterior llicenciatura en Història Contemporània. Ha treballat a indústries de Mataró, ha estat docent a l’Institut Miquel Biada i professor de català, i ha publicat diversos estudis sobre obrerisme a Mataró i sobre el llegat del cooperativisme a la ciutat.

Víctor Ligos matisa i reforça la definició de cooperativisme: subratlla especialment la **importància de l’equitat** i la solidaritat. Explica que en una cooperativa cada soci té un vot, independentment de si aporta capital o treball. Distingix entre socis cooperadors (amb dret a vot) i personal contractat (sense dret d’assemblea). Tots els cooperadors, siguin aprenents o oficials, tenen el mateix pes a l’hora de decidir.

Es fa un repàs llarg abast dels orígens de la cooperació: societats primitives que compartien caça i recursos, aparició de la propietat de la terra, divisió del treball i naixement del capitalisme i la burgesia. Malgrat això, persisteixen formes comunals (boscos i terres comunals). Ligos passa a l’etapa moderna: una primera cooperativa a França el 1834, i sobretot la de Rochdale (Anglaterra) el 1844, considerada referent. Explica el funcionament de la cooperativa de consum: compra col·lectiva a productors, eliminació d’intermediaris, productes més barats per als socis i debat sobre l’ús del benefici (repartir guanys o reinvertir per créixer i incorporar nous socis).

S’introdueix la figura de Robert Owen, industrial que vol millorar les condicions dels treballadors. Intenta crear falansteris, és a dir, comunitats obreres on el capitalista posa la fàbrica i habitatges per als obrers. Ligos destaca que Owen volia disminuir el pes del capital i augmentar la dignitat dels treballadors. Compara aquests experiments amb colònies tèxtils on els empresaris construeixen habitatges però com a mecanisme de control. Remarca que en el cooperativisme genuí el protagonisme no és del propietari sinó dels treballadors associats.

Es contextualitza l’arribada del cooperativisme a l’Estat espanyol. A mitjan segle XIX, amb crisis polítiques, molts progressistes exiliats contacten amb cooperatives franceses i angleses i importen aquestes idees. La **crisi del cotó** de 1860, causada pel bloqueig del sud dels EUA durant la Guerra Civil americana, paralitza la indústria tèxtil europea i colpeja durament els treballadors, que no tenen Seguretat Social. Es creen caixes de resistència per sostenir vagues i períodes d’atur. D’aquesta experiència sorgeix la idea de fundar una indústria pròpia, i el 1864 neix l’**Obrera Mataronesa**, impulsada per Narcís Pagès i altres. Intenten legalitzar-se a Mataró però no ho aconsegueixen i es traslladen al barri de Gràcia (aleshores municipi independent), on lloguen locals i comencen amb vuit telers.

L’Obrera Mataronesa prospera a Gràcia, passant de 8 telers inicials a una capacitat molt més gran. Amb els beneficis acumulats, compren el 1870 un gran terreny a Mataró que va des de l’antic Camí Ral fins a l’actual N-II, de prop de 200 metres de llarg per 40–60 d’ample. El 1872 inauguren la nova fàbrica a Mataró. Ligos defensa que Mataró esdevé el "punt zero" del **cooperativisme industrial** a Espanya: és la primera cooperativa de producció de llarga durada. També remarca que la fàbrica és tecnològicament avançada i pionera en tenir il·luminació elèctrica gràcies a una dinamo importada d’Anglaterra, que alimenta bombetes també importades.

Es parla extensament de la Nau Gaudí, primera obra d’Antoni Gaudí i emplaçada dins el recinte de l’Obrera Mataronesa. Ligos la defineix com un quilòmetre zero doble: del cooperativisme industrial i de l’obra de Gaudí. Explica l’estructura d’arcs catenaris, independents entre ells i units per bigues, cosa que permet allargar la nau indefinidament. Comenta que al plànol original presentat a l’Exposició Universal de 1888 la nau tenia 6 arcs, mentre que l’actual en té 12. Subratlla el caràcter modular: les peces de fusta afectades per la humitat i químics del blanqueig es podien substituir fàcilment, com un "Lego". Destaca també l’amplitud i funcionalitat de l’espai com a sala de blanqueig i anima tothom a visitar l’edifici, avui dedicat a exposicions d’art contemporani.

Es desplega la dimensió social del projecte de l’Obrera Mataronesa. El gran terreny adquirit no era només per a la fàbrica, sinó que incloïa la previsió d’un "falansteri" obrer: cases de planta baixa per a treballadors a la part baixa del solar, prop del mar, així com espais per a casino, escola i futures ampliacions industrials. Es destaca la creació d’una **escola racionalista laica**, en el context de la Llei Moyano (1857), que només garantia educació pública fins als 9 anys. L’escola de la cooperativa comença com a nocturna per a treballadors i joves (nois i noies) i, a partir de 1873, també com a diürna per a fills dels obrers. Inicialment, treballadors cultes de la fàbrica imparteixen classes; després es contracten mestres externs. Tot l’ensenyament és gratuït. Ligos subratlla que els beneficis de la cooperativa es destinen a millorar salaris, modernitzar maquinària i finançar serveis socials (escola, habitatge).

S’aprofundeix en la funció educativa i social de les cooperatives. Ligos insisteix que totes destinen una part de l’excedent a **educació**: mantenir escoles pròpies, organitzar xerrades i conferències, etc. Posa com a exemple que a Mataró les primeres conferències sobre telèfon i telègraf es fan a l’Obrera Mataronesa amb experts vinguts de Barcelona. Explica també que les cooperatives acostumen a crear altres cooperatives auxiliars, com la de paletes que construeix la mateixa Obrera Mataronesa i després altres fàbriques. Descriu la **mutualitat** o socors mutus com una peça clau: fons per cobrir accidents, malalties i dificultats econòmiques en absència de Seguretat Social. En cas que un soci no pugui treballar, la cooperativa li dona suport econòmic per evitar que quedi desemparat.

Es contrasta la naturalesa de cooperatives i sindicats. Ligos argumenta que a la cooperativa el soci és alhora amo i treballador i, per tant, no té sentit fer vaga contra un mateix. Els conflictes s’han de resoldre internament a l’assemblea. Destaca que dins les cooperatives no es mira la filiació política o sindical de cada membre: hi conviuen militants de la CNT, d’Esquerra Republicana, comunistes, etc., sempre que siguin útils a la cooperativa. Recorda tensions durant la Guerra Civil quan alguns sectors volien "socialitzar" les cooperatives, sense entendre que ja eren empreses socialitzades de fet. També assenyala que alguns fracassos cooperatius s’expliquen per la pèrdua gradual de la consciència cooperativista i l’entrada de mentalitats més individualistes.

S’introdueix el **Forn del Vidre de Mataró** com a gran exemple de cooperativa. Creat el 1917, funciona de manera cooperativa des de 1924 i es legalitza com a cooperativa el 1932 amb la llei de la Generalitat. La mentalitat cooperativa es manté viva fins als anys 80. En un context on encara hi ha nens treballant amb 9–12 anys en tèxtil i cartonatge, el Forn del Vidre fixa una norma clara: no contractar mai ningú menor de 14 anys. Paral·lelament, crea una **escola interna** per a aprenents i per a treballadors analfabets, amb classes nocturnes, i el 1932 construeix un edifici específic per a aquesta escola. L’objectiu és dotar els socis de la instrucció necessària per poder dirigir i gestionar la cooperativa amb autonomia.

La conversa deriva cap al **treball infantil**. Ligos explica com, fins ben entrada la segona meitat del segle XX, era habitual que nens i nenes de 9–12 anys treballessin en fàbriques tèxtils o de cartró; quan arribaven inspectors, s’havien d’amagar. Aporta exemples familiars: una germana seva arriba amb 12 anys d’immigrant, fa només dos anys d’escola i després va a treballar; ell mateix deixa l’escola al juny i al juliol ja està treballant, tot i no tenir encara 14 anys. Relata també casos d’èpoques anteriors en què el sereno acompanyava grups de nenes petites fins a la fàbrica a trenc d’alba. Davant això, subratlla que cooperatives com l’Obrera Mataronesa o el Forn del Vidre es desmarquen d’aquesta pràctica, combinant límits d’edat i oferta educativa.

Es descriu la densa xarxa de cooperatives de consum a Mataró entre finals del XIX i els anys 30. Cap als anys 20 hi ha més de 12 cooperatives de consum, totes autònomes. El 1927 quatre d’elles (Portorriqueña, Economato Republicano Federal, Protectora Mataronesa i Marítima) s’uneixen per formar la **Unió de Cooperatives**, a la qual després s’afegeixen altres cooperatives fins a arribar a set. Es detalla que, tot i la unió, cada cooperativa manté la seva personalitat i sucursal numerada per ordre d’antiguitat. La Unió impulsa projectes compartits com el **Cafè Nou** (bar, sala de teatre, pati per cinema i balls), una **Farmàcia Popular** i la **Taona** (forn de pa per a totes les cooperatives i també per a particulars). L’**Aliança Mataronense** actua com a entitat sanitària mutualista amb uns 10.000 associats del Maresme. Es remarca que la majoria de cooperatives venien també a no-socis, però el benefici (excedent) només es repartia entre associats. Quan les cooperatives de consum pleguen temporalment el 1951, el Forn del Vidre crea el seu propi economat per continuar abaratint el cost del menjar per als treballadors.

S’aprofundeix en el funcionament intern de la Unió de Cooperatives. Cada soci té una **fitxa única** amb dades bàsiques i registres de quotes, vàlida per a totes les sucursals. Abans de la unió, hi podia haver socis en diverses cooperatives, però amb la Unió es centralitza la gestió. Ligos explica que, de més de mil fitxes conservades, normalment només hi havia **un soci per família** i, durant molts anys, solia ser l’home. Les dones només podien ser sòcies si eren vídues. Amb la República, les escoles esdevenen laiques i mixtes, però el franquisme torna a segregar nens i nenes. Després de la dictadura, les cooperatives reobertes permeten la plena incorporació de les dones com a sòcies. També es comenta que, per filosofia, el número de sucursal es basa en l’any de creació, no en la potència econòmica, un reflex de l’equitat interna.

Es detalla l’impacte del franquisme sobre les cooperatives. Després de la Guerra Civil, totes les cooperatives són incautades (1939–43/44) com a patrimoni "roig". El règim, però, acaba adonant-se que sense cooperatives l’abastiment en un context de racionament i estraperlo és molt difícil i permet que reprenguin l’activitat a mitjans dels quaranta. El 1951 una nova llei prohibeix que les cooperatives de consum tinguin mutualitat pròpia i reserva aquesta funció a entitats sanitàries. A Mataró això porta les cooperatives a **ajuntar-se amb l’Aliança Mataronense** per conservar la cobertura mutual. La idea inicial és bona: les cooperatives continuen la seva funció de consum i l’Aliança centralitza la mutualitat. Ligos remarca que, sense aquest canvi legal, les cooperatives de consum probably haurien pogut continuar funcionant amb normalitat, com ho farà el Forn del Vidre fins al 2008.

Ligos explica amb detall la maniobra especulativa que suposa el cop definitiu a moltes cooperatives de Mataró. Després de la integració a l’Aliança Mataronense, un grup de dirigents crea la **Immobiliària Alianza Mataronense**. Mitjançant el mecanisme legal del *censu traslativo*, es queden amb tot el patrimoni immobiliari de la Unió de Cooperadores. Hipotequen els locals cooperatius per finançar la construcció d’un gran bloc de pisos a la Riera Sant Simó (Baixa Mar), aprofitant el boom de la immigració i la demanda d’habitatge. Ligos denuncia que els beneficis d’aquesta operació mai no reverteixen ni en l’Aliança ni en els associats, sinó que queden en mans dels 12–13 caps de la immobiliària, i qualifica el procés d’"estafa pública". Els cooperadors són progressivament expulsats de les assemblees amb l’excusa que ja no tenen prou representació.

Es contextualitza la decadència de les cooperatives de consum en la postguerra i primer franquisme. A la manca de producte a causa de les cartilles de racionament s’hi suma la competència de l’estraperlo, que ofereix millors preus als pagesos que no les cooperatives. Això fa que a les cooperatives entri menys gènere i es generin menys excedents. La llei que limita la mutualitat i la posterior especulació immobiliària agreugen la situació. Malgrat tot, Ligos subratlla que l’estratègia d’integrar-se amb l’Aliança Mataronense hauria pogut ser bona si s’hagués respectat el pacte; el problema va ser la mala fe i l’ús dels locals cooperatius com a garantia per a negocis privats. A partir d’aquell moment, es trenca el teixit de les grans cooperatives de consum, tot i que el moviment cooperatiu continuarà en formes més petites i en altres sectors.

La conversa torna a la dimensió documental i organitzativa. Ligos explica que s’han conservat moltes fitxes d’associats (unes mil) i part dels llibres d’actes de diverses cooperatives, tot i les pèrdues provocades per la guerra i la postguerra. Detalla que a la Unió de Cooperatives cada soci tenia una fitxa única vàlida per a totes les sucursals. Es remarca que, tot i que les cooperatives anaven econòmicament ajustades, no patien pèrdues fins a l’etapa de cartilles i estraperlo. Pel que fa al Forn del Vidre, es descriu el seu **model democràtic**: consell d’administració rotatiu, directors escollits per assemblea i salaris molt semblants entre treballadors, amb petites diferències per càrrecs de responsabilitat. Es posa l’accent en la **formació interna**: el Forn del Vidre paga carreres universitàries a alguns treballadors perquè es formin com a tècnics de laboratori o especialistes en forns, convertint-los després en referents tecnològics de la cooperativa (inclòs el desenvolupament del primer forn elèctric de vidre).

En el tram final, el diàleg se centra en les cooperatives agràries. Ligos distingeix entre veritables cooperatives agràries (on els pagesos són copropietaris de la cooperativa i l’aportació principal és el raïm, l’oliva, etc.) i altres formes d’associació de pagesos que només centralitzen la venda del producte. Posa com a exemple la cooperativa de vi de **Garriguella**, on els socis aporten el raïm i, en els inicis, també temps per vendre el vi els caps de setmana; amb el creixement, la cooperativa crea una agrobotiga i contracta personal. Explica que el model funciona de manera similar a altres cooperatives de vi i d’oli del sud. Al Maresme, en canvi, hi ha hagut més aviat unions de llauradors i marques comercials conjuntes, com **Mataró Potatoes**, que centralitza l’exportació de patates procedents de diversos pobles. Ligos recorda les cues de pagesos de Vilassar i Cabrera que portaven producte a Mataró per ser embarcat en trens cap a Europa. Subratlla que la clau és sempre la mateixa: reduir costos, eliminar intermediaris i repartir millor el benefici entre els productors.

Per tancar, Ligos resumeix els valors essencials del cooperativisme: priorització del treball sobre el capital, democràcia interna, responsabilitat compartida, educació contínua i reinversió social del benefici en mutualitat i cultura. També adverteix dels reptes: pèrdua de consciència cooperativa, pressió del mercat capitalista i canvis legislatius adversos. Argumenta que, tot i la desaparició de grans cooperatives de consum, el moviment cooperatiu continua viu a Mataró i rodalia amb petites cooperatives de treball. Sobre recursos per ampliar coneixements, comenta que encara està treballant en un llibre de síntesi sobre cooperativisme, però que existeixen obres específiques sobre el **Forn del Vidre** (com el llibre de Margel·la Colomer) i diversos articles seus sobre cooperativisme i sobre **Joan Peiró**. Anima els interessats a consultar aquesta bibliografia i, amb to proper, conclou que "si volen més coses, que em busquin". Núria Gómez acomiada el programa, recordant que es pot recuperar a vilassarradio.cat i a les principals plataformes de podcast, sota el títol *Històries de mar i de dalt*.