#109 - Històries de mar i de dalt- El cant de la Sibil·la

S’obre l’episodi de *Històries de mar i de dalt* i s’introdueix el tema: el **Cant de la Sibila**, tradició litúrgica i teatral medieval de la nit de Nadal, present a diverses esglésies mediterrànies (sobretot Catalunya, Mallorca i l’Alguer). Es presenta la convidada, **Laura Castellet**, doctora en Història Medieval, premi extraordinari de la UB, especialista en cultures medievals, il·lustradora i membre de l’equip que va recuperar el Cant de la Sibila a la Seu d’Urgell.

Es detalla el perfil acadèmic i artístic de **Laura Castellet** i es comenta que l’entrevista es fa des de dos estudis diferents, amb la convidada a **Ràdio Vilafant**. Es fa un agraïment al tècnic de so que ho fa possible, posant en context la col·laboració entre emissores.

Laura explica que actualment el Cant de la Sibila es canta sobretot a **Catalunya, Mallorca i l’Alguer**, i que històricament també s’havia interpretat en altres zones de la Península i Portugal. Molts llocs el van perdre i després l’han **recuperat amb èxit**, especialment a Catalunya i el País Valencià. Detalla el cas de la **Seu d’Urgell**, on hi havia documentació medieval i una partitura de principis del segle XVI; el cant s’hi va recuperar l’any **2011** en el seu context litúrgic, tornant-lo a la Missa del Gall.

Es parla de la **diversitat de versions** del Cant de la Sibila: la transmissió manuscrita i oral fa que cada lloc tingui variacions de música i text. La versió que canta Laura a la nit de Nadal és la **versió de la Seu d’Urgell**, però en fa d’altres segons el context. Es comenta que molta gent creu que és una cançó purament mallorquina, popularitzada també per versions com la de Maria del Mar Bonet, però Laura remarca que és una tradició molt més antiga i estesa.

S’explica que la **profecia de la Sibila** ve de l’antiguitat clàssica i és molt antiga ja en època grega. L’Església carolíngia (cap a l’any 800) incorpora textos de la Sibila en **sermons de Nadal** destinats a la conversió de jueus, pagans i arrians, usant la profecia com a prova que una pagana va predir el Crist. A partir de centres com **Lió, Montpeller, Narbona o Sant Benet de Niana**, el cant es difon a la **Catalunya carolíngia** i s’estén després cap a Castella, Portugal, València, Mallorca i l’Alguer.

Es detalla que ja al **segle IX** hi ha discursos de Nadal amb la Sibila integrada, i que a **finals del segle X** es documenten partitures a **Ripoll**. Primer s’escriu el text i més tard s’hi afegeix la música, cosa que genera dubtes sobre si al principi es recitava o ja es cantava de memòria. El **text llatí d’arrel agustiniana** es manté fins al segle XIV, quan començarà a adaptar-se i ampliar-se.

Laura explica que la versió llatina inicial parla sobretot d’un **canvi del món** vinculat a la caiguda de l’Imperi Romà. Amb el temps, i especialment a partir del segle XIV, les versions es fan **més escatològiques**, amb imatges de desgràcies i fi del món. Autors com **Sant Agustí** integren la profecia en un discurs sobre el perfeccionament de l’ànima i la preparació per al judici, i els textos s’adapten a les necessitats doctrinals de cada època.

Es descriu com la profecia, llarga i en vers, probablement es comença a recitar amb **cantilanació** (entona-ció mínima) i acaba adquirint una melodia pròpia, ja que les parts importants de la missa es canten. A partir d’aquí, el Cant de la Sibila esdevé **peça solemne dins la Vetlla de Nadal**, en una església fosca i plena de gent, amb un component que tindríem avui per quasi teatral i que servia per mantenir atenció i transmetre missatges doctrinals d’impacte.

La presentadora reflexiona sobre com devia impactar un missatge de **judici final i fi del món** en un poble medieval, dins esglésies fosques. Laura matisa que la versió llatina no és tan espectacular, però confirma que les versions en llengua vulgar, des del segle XIV, sí que acumulen imatges escatològiques. Tot i això, el nucli és la idea que **el món canviarà** i cal estar preparats, idea que també pot interpel·lar el present.

Es descriu el context de la **nit de Nadal** a l’edat mitjana: nit sense il·luminació elèctrica, esglésies plenes, llargues vetlles amb diversos discursos i potser teatre litúrgic. Per a la població, el conjunt formava una mena de **“gran espectacle anual”**, un dels pocs moments on es combinaven missatge religiós, música, dramatització i trobada col·lectiva. Cantar la Sibila permetia reforçar el missatge i fer-lo memorable.

Laura explica, amb l’exemple de la **consagració** a la missa actual, com el fet de cantar certes parts (o no) indica el grau de solemnitat de la celebració. Relaciona aquest principi amb els **versos de la Sibila**, que segurament van passar d’una declamació amb entonació mínima a una melodia pròpia i més ornamentada, per remarcar-ne la rellevància doctrinal dins la litúrgia de Nadal.

La presentadora cita una definició del Cant de la Sibila com a “protohimne apocalíptic atribuït a la Sibila Eritrea”. Laura matisa que **no és un himne en sentit estricte**, sinó una melodia aplicada a un text profètic dins la missa. Confirma que la profecia s’atribueix a la **Sibila Eritrea**, una de les diverses sibil·les de la tradició grega, personatges molt respectats com a endevines, l’existència de les quals fascina perquè anuncien el futur (com avui ho poden fer l’horòscop o la predicció del temps).

S’explica com les paraules atribuïdes a la Sibila van **sobreviure segles** en forma de frases disperses, que es van integrant en discursos successius: primer a Bizanci, després en autors cristians com Sant Agustí. Les prediccions sibil·lines es **reinterpreten i adapten** segons els interessos de cada època (més que “manipular-se” en sentit negatiu). La presentadora i Laura coincideixen que els textos s’ajusten als canvis socials i espirituals de cada segle.

Laura detalla com la profecia passa d’un context imperial romà-bizantí, on serveix a advertències polítiques i religioses, a un context **altmedieval cristià** centrat en la preparació de l’ànima. Al segle XIV s’hi afegeixen elements més apocalíptics. Finalment, explica una adaptació contemporània: l’any **2020** va incorporar una estrofa sobre un virus vingut d’Orient, en català arcaïtzant, que va sorprendre els fidels i demostra com el text pot continuar actualitzant-se sense perdre l’essència.

Es tracta el pas de la Sibila del **llatí** a les llengües vernacles. La primera versió no llatina coneguda és en **occità/provençal** a Montpeller i Sant Benet de Niana, amb versos nous considerats populars. Poc a poc, als segles XV i XVI, s’introdueixen versos en **català**, fins que al segle XVI gran part de les interpretacions ja es fan en llengua vulgar. Mallorca i l’Alguer acaben adoptant també versions catalanes adaptades al parlar propi.

Laura repassa el mapa lingüístic del Cant de la Sibila: a **Ripoll** i **Tarragona** s’han recuperat versions llatines antigues; a **Girona** i altres llocs ja al segle XV-XVI es canta en català. A **Mallorca** arriba primer en llatí amb la cristianització catalana, però ràpidament incorpora text en català/mallorquí. A l’**Alguer** es manté en català alguerès. A **València** també es canta en català, mentre que a **Castella** hi ha versions castellanes, i a **Braga (Portugal)** es manté sempre el llatí fins ben entrat el segle XX.

S’analitza la qüestió del gènere de l’intèrpret. Històricament, en **monestirs femenins** la Sibila la canten monges; en **monestirs masculins i catedrals**, la canten clergues o escolans. No hi ha cap norma que exigeixi que el personatge femení sigui cantat per una dona. Avui, però, per identificació simbòlica, sovint es tria **veu femenina** (mezzosoprano/soprano). A **Mallorca**, la tradició del **Santuari de Lluc** fa que la interpretin sobretot nens i nenes de l’escolania; a l’**Alguer**, tradicionalment la cantava un canonja (home) i actualment un cantant de cor, però podria perfectament passar a veu femenina. A Catalunya, la revitalització recent ha anat molt associada a **veus de dona**.

Es parla de la **posada en escena** medieval i moderna: en alguns llocs la Sibila formava part d’un conjunt de personatges (Nabucodonosor, Virgili, profetes, Elisabet) que també podien cantar o declamar. Des del segle XII-XIII hi ha notícies de distribucions espacials amb clergues cantant des de bandes oposades i un cor central. Al segle XVI, dins un context de gran **parafernàlia renaixentista** (gegants, àligues, etc.), la Sibila esdevé en alguns llocs un espectacle tan potent que pot desviar l’atenció de la litúrgia, fet que contribuirà a la seva futura prohibició. Molta de la teatralitat actual (tancar llums, aparicions dramàtiques) és, segons Laura, una lectura i recreació pròpia del **segle XXI**.

La presentadora explica l’experiència viscuda a **Coaner**, on li van parlar d’un Cant de la Sibila amb neules al sostre. Laura revela que **ella mateixa va ser la Sibila de Coaner** i que va proposar penjar **neules rodones** (com les medievals) inspirant-se en notícies de pràctiques mallorquines. A Mallorca, antigament, la Sibila tallava uns cordills amb l’espasa i les neules queien damunt el públic; ara sovint són de paper. A Coaner, en el marc del **mil·lenari de l’església**, es va recuperar també un antic **rotlle de campanetes**, i en el moment culminant es van deixar anar les cordes, van sonar les campanetes i les neules van caure sobre la gent, creant un **clímax festiu i espectacular** dins un edifici mil·lenari de gran força escènica.

Es reflexiona sobre com el **lloc** on es fa el Cant de la Sibila condiciona l’experiència: una església mil·lenària (com Coaner) crea una atmosfera diferent d’una parròquia moderna dels anys 50. Tot i això, la tradició pot adaptar-se a qualsevol espai. Laura explica que a la **parròquia de Santa Eulàlia de Mèrida de l’Hospitalet** la Sibila es canta tot i no tenir edifici antic ni tradició medieval, i que hi ha llocs on, si un any no hi ha cor, es fa igualment **a veu sola** per no perdre la tradició. També comenta que hi ha interpretacions amb orgue, cor, trompetes i timbals, i d’altres amb formacions contemporànies, assumint que cada segle adapta el cant als seus gustos musicals.

Laura explica el model de la **Catedral de Barcelona**: es canta una melodia tradicional del segle XV, però cada any s’encarrega a un **compositor diferent** la part del cor i l’acompanyament instrumental, de manera que cada edició és **una versió única**. Les partitures dels primers deu anys ja s’han publicat. Es remarca que tothom pot compondre noves versions per a concert, però que dins de la missa sempre cal el **permís del rector o del bisbe**, ja que la litúrgia és seva. També s’exposen diferències de pràctica: a la Seu d’Urgell, la Sibila es canta abans de començar la Missa del Gall; en altres llocs, s’integra dins la litúrgia abans de l’Evangeli.

Laura comenta que el **desembre** li és especialment intens: cada any arriba a cantar **una dotzena de Síbiles** entre concerts i celebracions, amb només una a la Missa del Gall. Explica que ja des del pont de la Immaculada té actuacions programades, com una Sibila a **Su (Solsonès)** acompanyada pel **cor de Coaner**, entusiasmat de poder reprendre el projecte. Es mostra com la tradició continua **viu i en expansió** en diferents pobles.

Es parla del **reconeixement de la UNESCO (2010)** al Cant de la Sibila de Mallorca com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Laura explica que el que s’hi valora és el **fil històric ininterromput** del cant des de Lió i la Provença, passant per Catalunya, fins a Mallorca i l’Alguer, on no s’ha deixat de cantar. A Mallorca, la tradició va estar a punt de desaparèixer al segle XIX, però l’**arxiduc Lluís Salvador** en va ressaltar el valor, cosa que va motivar investigadors locals a preservar-la i revifar-la. Avui es canta a totes les parròquies de l’illa i s’ha estès també a Menorca, convertint-se en un **signe potent d’identitat mallorquina**.

Laura destaca el paper del musicòleg **Higini Anglès**, un dels primers a estudiar a fons el Cant de la Sibila dins la seva obra sobre música a Catalunya fins al segle XIII. A partir dels seus treballs, es va projectar recuperar el cant a la **Catedral de Barcelona**, però l’esclat de la Guerra Civil va impedir l’estrena de 1936. El 1949 es va començar a cantar a **Santa Maria del Mar**, on encara es manté. Es comenta també que, durant la dictadura, el Cant de la Sibila va poder subsistir perquè era considerat *folklore religiós* i tenia l’aval dels bisbats.

S’analitza com avui el Cant de la Sibila pot tenir lectures **molt diferents** segons el lloc: en alguns àmbits és sobretot un acte religiós; en altres, un símbol cultural vinculat a una certa **germanor pancatalana** (especialment pel lligam entre Catalunya, País Valencià, Mallorca i l’Alguer). Laura explica que a Perpinyà, per exemple, la recepció del seu treball sobre la Sibila va ser gairebé de militància catalanista, mentre que en altres indrets el pes recau més en la devoció o en la música. Ella insisteix que s’hi adapta: *ella canta, i prou*, deixant oberta la interpretació simbòlica a cada comunitat.

Es fa una comparació detallada entre la **versió catalana** (p. ex. la de la Seu d’Urgell) i la **mallorquina** (Seu de Palma). Laura explica que els textos són semblants, amb petites diferències, però que musicalment la mallorquina és molt més **ornamentada**, amb els anomenats *gorgoritos*, i que això allarga molt la durada de cada estrofa. Llavors canta en directe tres fragments: l’inici de la versió **llatina antiga**, la **tornada catalana** estàndard i la **tornada mallorquina** ornamentada. S’explica que a Mallorca cada poble (Campos, Manacor, Lluc…) té les seves pròpies variacions melòdiques, i que, en conseqüència, la durada total pot anar des dels 20–25 minuts fins a prop d’una hora, segons quantes estrofes i com d’ornamentades siguin.

En el tram final, la presentadora demana a Laura una recomanació de llibre sobre el Cant de la Sibila. Laura presenta el seu propi volum, **“Sibila, naixement, metamorfosi i supervivència d’una profecia cantada”** (Rafel Dalmau, editors), publicat l’any anterior, i el defineix com l’exposició més **actual i completa** sobre el tema. El programa es tanca amb agraïments a la convidada, a Ràdio Vilafant i als oients, i es recorda que l’episodi es pot recuperar al web de **Vilassar Ràdio** i a plataformes de podcast cercant *Històries de mar i de dalt*.