#96 - Judeoespanyol (Ladí): expulsió de 1492, diàspora otomana, fulletons del XIX i declivi d’una llengua

Panorama general del capítol

Tema central: el judeoespanyol (o ladí): orígens, evolució a l’Imperi Otomà, literatura de fulletó del segle XIX, característiques lingüístiques i causes del seu declivi contemporani. Conversem amb la recercadora suïssa Manuela Cimelis sobre la seva tesi i el món editorial sefardita.

Idees clau

• Expulsió de 1492 i diàspora sefardita cap a l’Imperi Otomà i el nord d’Àfrica.
• El judeoespanyol té base castellana amb aportacions d’altres llengües ibèriques; des del segle XVI s’allunya de l’espanyol peninsular i adquireix préstecs de llengües de l’entorn (especialment turc).
• Al segle XIX, França esdevé referent cultural; auge de la premsa i dels fulletons; sorgeix la narrativa judeoespanyola amb dues branques: una d’influència francesa i una altra d’influència alemanya i hebrea.
• La tesi de Manuela Cimelis estudia la recepció d’autors asquenasites (p. ex., Marcus Lehmann, Ludwig i Phoebus Philipson) en la premsa sefardita, especialment a Viena i a través de fons a Jerusalem (Institut Ben-Zvi).
• El judeoespanyol s’escriu amb lletra hebrea rashi i sovint amb vocalització; noms propis bíblics sovint en caràcters hebreus.
• L’Imperi Otomà, multilingüe i multireligiós, acull comunitats sefardites que hi prosperen durant segles; aporten cultura del crèdit i de les assegurances.
• El segle XIX-XX porta nacionalismes, guerres i particions (p. ex., Sykes-Picot), amb declivi i dispersió de les comunitats judeoespanyoles i retrocés de la llengua.

"Hoy en día la mayoría de la gente que habla judeo español está en Israel y tiene más de 70 años."

Context històric: de la formació dels estats a la diàspora

• Final de l’Edat Mitjana i inici de l’Edat Moderna: concentració del poder de les monarquies, Reconquesta, Inquisició i creixent intolerància (prògroms al segle XIV).

• 1492: expulsió dels jueus; dilema forçat entre conversió i exili (sense poder endur propietats). Rutes de fugida: Portugal, Flandes, Venècia, i sobretot Imperi Otomà, amb una tolerància relativa superior a l’Europa del moment.

• A l’Imperi Otomà, els sefardites porten la seva “motxilla cultural”: llengua de casa (castellà/català) i hebreu litúrgic; el ladí evoluciona en contacte amb un mosaic lingüístic.

La recerca de Manuela Cimelis

Perfil i tesi

• Filòloga iberoromànica i especialista en judeoespanyol a l’Imperi Otomà (2a meitat del segle XIX). Tesi: relacions i recepció entre literatura asquenazita en alemany i la narrativa sefardita publicada en judeoespanyol.

• Descobriment clau: contes de Marcus Lehmann i dels germans Philipson traduïts/adaptats i publicats en periòdics sefardites de Viena.

L’odissea als arxius (pre-digital)

• Recerca itinerant per Viena i Jerusalem (Biblioteca de l’Institut Ben-Zvi), fotografiant milers de pàgines.
• Dificultat típica: materials mal descrits com “hebreu” pel tipus de grafia, malgrat que el text sigui castellà judeoespanyol.

"Los textos judoespañoles están escritos en una letra hebrea que es la rashi... y están vocalizados."

Fulletons, lectura i paper de la dona

• Model europeu (sobretot francès) de novel·la per entregues: democratització de la lectura (exemple: El Conde de Monte Cristo) i auge de la premsa.

• A l’àmbit sefardita, impuls educatiu de l’Alliance Israélite Universelle: més alfabetització i consum de revistes, també entre dones.

• Evolució de personatges femenins: de guardians de la tradició a agents actives de la trama. Ex.: a “Pinto de Ámsterdam”, Viola (asquenazita) salva el seu marit (sefardita).

• Lehmann adreça els contes a joves (noies i nois) amb finalitat moral dins el marc del judaisme.

Llengua i escriptura del judeoespanyol

• Lletra hebrea rashi (semi-cursiva) i amb vocalització, fet que n’agilitza la lectura; coexistència amb noms hebreus en caràcters hebreus.

• Diferències fonètiques (p. ex., sibilants) respecte del castellà modern; presència de turcismes i altres préstecs pel multilingüisme de l’entorn.

• Variants:

- Oriental (otomana): evolució sense contacte continu amb l’espanyol peninsular; forta personalitat lingüística. - Nord-africana: amb contacte sostingut amb l’espanyol, genera fenòmens diferents.

Vida a l’Imperi Otomà i prosperitat sefardita

• Imperi multietnic, multireligiós i multilingüe (grec, armeni, turc, etc.).
• Les comunitats sefardites hi aporten sistemes financers i cultura del crèdit; reben protecció política i viuen segles de floriment comunitari i cultural.

Del segle XIX al XX: nacionalismes i declivi

• Transició cap a estats nació (“un estat, una llengua, una escola”), amb asimilació forçada i retroàs de llengües minoritàries d’ús comunitari.

• Sykes-Picot (1916), protectorat britànic a Palestina, protectorat francès al Líban, guerres balcàniques i Primera Guerra Mundial: fractura d’un ordre que havia estat (relativament) protector.

• Resultat: dispersió, persecucions i marxes (p. ex., cap als EUA i, posteriorment, cap a Israel). El judeoespanyol es relega a l’àmbit familiar i minva generacionalment.

• Avui: la major part de parlant d’edat avançada a Israel; programes de ciutadania espanyola per a descendents exigeixen espanyol modern (no ladí).

• L’hebreu modern es revitalitza com a llengua nacional a Israel, però no és la suma dels dialectes jueus prèvies, amb la consegüent pèrdua de diversitat.

Arxius, descripció i noves línies de recerca

• Cal especialització per identificar textos en judeoespanyol (grafia hebrea ≠ llengua hebrea).

• Projectes pendents: fons de Yad Vashem i altres hemeroteques; descripció sistemàtica de materials “hebraics” que en realitat són castellà judeoespanyol.

• Crida a institucions (p. ex., Instituto Cervantes) per impulsar l’estudi i preservació d’un patrimoni que és espanyol i universal.

• Perfil desitjable de nous investigadors: coneixements de castellà, alemany i hebreu (com a mínim alfabet i fonètica), més competències filològiques i d’arxivística.

En síntesi

• El judeoespanyol (ladí) és el testimoni viu d’una diàspora i d’un mosaic cultural que va florir a l’Imperi Otomà i que, per factors històrics i polítics del segle XX, s’esvaeix.
• La premsa i els fulletons del XIX fixen una tradició literària rica i transnacional (Vincles França–Alemanya–Viena–Jerusalem).
• Preservar, catalogar i estudiar el llegat és clau per salvar memòria i llengua.